Sensibiltats culturals

Interessants reflexions del Jesús M. Landart que he vist al grup de Facebook de suport al professor Fernando Cuartero de qui ja us vaig parlar fa unes setmanes (11/11/10 Condemnat a 204€ de multa per titllar d’estafadors a uns espiritistes).

SENSIBILITATS CULTURALS

Fa un temps em vaig topar amb una ressenya d’un treball que deia exactament això:
"Una tribu que tracta d’aturar una epidèmia de febre tifoide per mitjà d’una cacera de bruixes a gran escala actua lògicament d’acord amb la creença imposada per la seva cultura, sobre que les bruixes són les responsables de la malaltia. Quan nosaltres intentem aconseguir la mateixa finalitat per mitjà de la vacuna, o bullint l’aigua per beure, també actuem lògicament basant-nos en el coneixement, producte cultural, que la malaltia és causada per certs bacteris. La majoria dels membres de la nostra societat mai ha vist un germen, però se li ha ensenyat que existeixen i sense més demostració accepten la seva existència. En efecte, els nostres propis antecessors, i no gaire llunyans, haurien trobat més lògica la cacera de bruixes que la vacunació "
Aquesta frase pertany a l’antropòleg Ralph Linton, en la seva obra "Cultura i personalitat". Diuen que no hi ha mentida pitjor que una mitja veritat, i aquest és un dels casos. El tuf relativista tan car als practicants de la idiòcia postmodernista lacaniana. Alguns semblen oblidar que existeixen, com deia Richard Dawkins, Bones i males raons per creure. Els membres de la nostra societat no han vist mai un germen, però saben perfectament que amb molt poc esforç poden veure’n un. Accepten la seva existència no per un conveni social, sinó perquè saben de l’existència d’una comunitat mèdica que treballa a nivell mundial de forma coordinada. Saben que, si tinguessin temps i oportunitat, podrien veure amb els seus propis ulls tants gèrmens com volguessin.
Dawkins descriu magistralment bé les tres males raons per creure: la tradició, l’autoritat i la revelació en una carta que dirigeix, fent gala d’un bon domini del gènere epistolar a la seva filla de deu anys, i que ha circulat àmpliament per la web.
Alguns antropòlegs semblen oblidar que tot i existir males raons per creure, també hi ha bones raons per creure: l’evidència. Semblen oblidar que a més d’un suposat valor cultural, una creença és portadora d’un valor de veritat o de mentida objectiu i contrastable.
A un membre d’una tribu li pot semblar evident que la febre tifoide la produeixen les bruixes, però això és una molt mala evidència, perquè es basarà en la tradició, en l’autoritat del xaman o en la revelació feta pel déu de torn ( per boca del xaman, evidentment). L’evidència a la qual apel•lem es basa en proves, resultats i repeticions. No necessito ni tan sols veure amb els meus propis ulls al germen per saber que existeix, i que produeix la malaltia: altres ho fan per mi, i les seves afirmacions són constantment posades en dubte per la comunitat científica. Jo tampoc he vist mai un protó, ni un dinosaure, ni una molècula d'ADN. Però crec en ells, mentre no crec en els poders paranormals, ni en l’existència del “chupacabras” o del monstre del llac Ness.
Una creença imposada per una cultura és creure que a una nena cal extirpar el clítoris quan compleix certa edat, o que els homosexuals han de practicar l’abstinència, o que les dones han d’estar supeditades als homes, o que han d’arribar verges al matrimoni i la prova d’aquesta virginitat ha de ser exposada en públic en forma de taca de sang, i aquestes creences mostren el dolent de les tradicions, el que ha de ser extirpat com un càncer, sense cap mirament. Centenars, milers d’anys de creença continuada no aporten gens ni mica de veritat a una aberració. Però, senyor Linton, que jo cregui que les malalties són produïdes per gèrmens no s’assembla en res a tot l'anterior, només en una ment malalta pot tenir algun semblant.
En tot això hi ha un assumpte de gran importància: ens importuna que els indígenes "es culturitzin" absorbint els nostres coneixements. Això és una fal•làcia: el que és terrible és que accedeixin al pitjor, al més podrit de la nostra civilització de cop i volta i sense cap defensa, però això no és accedir al coneixement. En el fons moltes vegades no volem que els pobles en vies de desenvolupament accedeixin al coneixement. Aparentem voler respectar les cultures originals dels indígenes, quan en realitat estem reivindicant el nostre suposat dret a observar el zoo humà en la seva prístina i virginal condició. No ens adonem que prístina i virginal condició és sinònim de 40 anys o menys de vida mitjana, i unes condicions de merda, estrès inclòs.
Fa uns anys, un conegut meu va estar convivint uns mesos amb els yanomami, i en tornar ens va ensenyar una sèrie de diapositives sobre la gesta. Comentava les excel•lències de la vida salvatge a la selva, i contraposava la vida que, suposadament, havia observat amb la que portaven altres yanomami més "aculturats". Particularment li ofenia la imatge d’un nen d’aquesta ètnia bevent una cocacola mentre exhibia encantat unes “playeras” i un polo europeu. A més, el nen mostrava també una bonica cicatriu d’una vacuna, però això no semblava tenir importància. El que li molestava al meu amic era que el nen estigués bevent una cocacola. No estàvem parlant de les malalties que l’home blanc transmet als indígenes, ni dels abusos comesos pels “garimpeiros”, ni dels estralls que l’alcohol i les drogues dels blancs poden ocasionar als indígenes: estàvem parlant de protegir-los dels productes , de la cultura i del coneixement modern per preservar la seva peculiar forma de ser.
Tu el que ets és un egoista - pensava jo- Estàs reivindicant el TEU DRET a saber que hi ha alguna cosa que en la teva imaginació et sembla un paradís, i aquest nen t’importa una merda. I si no, tampoc li donis al teu fill una cocacola, ni ho portis al cinema, ni li compris una bici, ni el vesteixis com a ell li agrada: la saviesa ancestral del nostre poble basc indica que hauries donar-li llet de la vaca del “caserío” del costat, i vi negre a partir de certa edat, per divertir-se ja té els esports populars d’arrossegament de pedra i pilota basca, i amb una camisa blanca, pantalons de ratlles va que xuta. I això sí, quan creixi una mica, txapela.
Alguns pensem que l’accés al coneixement és patrimoni de la humanitat, i d’obligat gaudi. I si per això han de caure uns quants centenars de tradicions, ja que pitjor per les tradicions. Prefereixo un nen yanomami vacunat, amb una cocacola, una Nintendo a les mans i calçant unes “playeras” que un pujat a un arbre amb una esperança de vida de 35 anys.

Sento ser un insensible cultural.

El centre de tot

Us porto un vídeo que he vist a La Ciencia y sus Demonios i que em recorda a un altre que vaig publicar aquí fa un temps: La ciència em va salvar l'ànima.

Curiosament si en aquella ocasió vaig utilitzar una cita del Carl Sagan per introduir el vídeo, en aquesta ocasió és l’autor el que n’utilitza una altra per finalitzar-lo:

Si volem que el nostre planeta sigui important hi ha una cosa que podem fer. Fem el nostre món rellevant mitjançant el coratge de les nostres preguntes i la profunditat de les nostres respostes.
Carl Sagan. Cosmos

Per què ens diem “Partit Pirata”?

Fa un temps ja reflexionava respecte a aquesta pregunta quan poc després de les eleccions algú em va comentar que el nom de Pirates sonava a poc seriós i que probablement ens feia perdre vots, però en aquesta ocasió us porto un article d'algú que va viure la creació del partit a Suècia en primera persona.

Ho vaig veure al bloc de Pirates de Catalunya i com a bon pirata que sóc copio l’article tal qual per tal de difondre’l.
-----------------
Aquest article fou publicat originàriament al bloc de Rick Falkvinge, fundador del Partit Pirata suec: Why The Name “Pirate Party”?

Sovint em pregunten pel nom de “Partit Pirata”, especialment en contextos internacional. Ja és seriós? No és un obstacle? Funciona? Sí, no i sí, en aquest ordre.

Per entendre per què es va triar el nom de Partit Pirata a Suècia – Piratpartiet – cal observar el context d’aquest país. Comptat i debatut, allà és on es va originar el moviment. Suècia va ser pionera en la implantació massiva de la banda ampla: l’any 1998 jo tenia connexió per fibra òptica amb 10 Mb simètrics al meu pis als afores. Quan es posa aquesta tecnologia innovadora, no només a mans dels tècnics, sinó a les de tothom, comença a canviar la percepció de com es pot fer servir i fins i de si s’havia de fer servir.

Per situar-nos tots plegats: a Suècia, els pisos amb connexió de fibra òptica a 10Mbit/s eren habituals abans que arribés Napster l’any 1999 (ja us podeu imaginar què va passar quan Napster va arribar).

En aquest context sociocultural, el lobby de la indústria dels drets d’autor va arribar a una batalla perduda feia molt temps. No obstant això, amb la manca de tacte habitual, varen seguir el guió de tots els altres països i varen crear una agència antipirateria – Antipiratbyrån – l’any 2001, que ben aviat es va convertir en la riota amb els seus intents, poc convincents, “d’educar” la població.

En resposta, un grup d’artistes, músics i treballadors culturals varen fundar el laboratori d’idees (think-tank) Piratbyrån – l’Agència Pirata – l’any 2003. Amb aquest nom, volien assenyalar que eren els progressistes, i que els que s’hi oposaven eren involucionistes. Aquests activistes foren els primers a enfrontar-se al lobby dels drets d’autor, i immediatament es van catapultar a la fama. Inspirant-se en la cultura contestatària de Piratbyrå, un petit subgrup dels seus activistes varen posar en marxa un rastrejador de BitTorrent com a experiment a la tardor de 2003. El van anomenar “The Pirate Bay”.

Eren herois, especialment entre el jovent.

L’any 2005, a Suècia les lleis de drets d’autor es varen endurir un altre cop. A tot arreu es feien debats sobre la modificació legislativa proposada: a les escoles, a taula, a les televisions, als diaris, a les universitats, als llocs de treball. Tothom hi participava. Tothom, excepte els polítics.
Aquest escenari va fer necessari convertir el debat en un tema personal per als polítics, apuntant directament a la base del seu poder: “Això no funciona. O participeu en la discusió, punyetes, o us prendrem la feina.”

És important entendre que, arribats a aquest punt, a Suècia, Piratbyrån ja havia establert les polítiques antipirateria. Quan el tema es va polititzar, no era el moment de fundar un partit nou i perdre el temps buscant un nom.

Era el moment de fundar el Partit Pirata.

El nom va resultar un cop d’efecte, va cridar l’atenció de manera immediata. En veure el nom per primer cop, tothom sabia dues coses: sabien quina era la nostra tendència política i sabien que ens podien votar el dia de les eleccions. Això no hauria passat amb cap altre nom. Qualsevol altre nom, amb el 99% de probabilitat, hauria passat completament desapercebut.

Els experts en marques també li donen un 10 sobre 10. En la gestió de marques, de manera ideal, es tria un nom que sigui tan únic i descriptiu com sigui possible. Sempre cal arribar a un equilibri entre aquests dos punts. Skype és únic, però no es gens descriptiu. Word és descriptiu, però en cap cas és únic. “Partit Pirata” obté la puntuació màxima en ambdós aspectes.

El que em va sorprendre va ser la rapidesa amb què activistes polítics d’altres països van adaptar el nom de “Partit Pirata” als seus idiomes, en què l’equivalent de Piratbyrån no era fàcil. Tots van discutir llargament abans d’acabar prenent la decisió de posar-se el mateix nom que nosaltres. Potser la raó més convincent va venir de la discusió en la fundació del Partido Pirata espanyol:

“O ens anomement Partit Pirata, i expliquem el que vol dir el nom”, argumentaven, “o igualment ens anomenaran el Partit Pirata, sense cap control sobre el que el nom significa realment”.

És com quan el moviment homosexual va reclamar la paraula gay en el mateix sentit. Sentint-nos orgullosos de ser pirates, i fent-ho públic, prenem l’arma de les mans del lobby de la indústria dels drets d’autor. Actualment, ja es queixen que anomenar la gent “pirata”, de manera pejorativa, ha deixat de funcionar.

Així doncs, per a eliminar malentesos habituals:

Funciona el nom per aconseguir vots? Sense cap dubte. Vàrem ser el partit més votat a Suècia en la franja d’edat de menors de 30 anys a les eleccions europees, amb un 25% dels vots dins d’aquesta franja. Vàrem tenir un 38% de vot entre els homes joves. El nom no és cap obstacle per als vots i tenim els resultats electorals com a prova.

La gent es pren el nom de manera seriosa? El fet que hi hagués gent que al principi no es prenia el Partit Pirata com un partit seriós tenia poc a veure amb el nom i més a veure amb el fet que érem un partit nou. Ens varen tractar amb el mateix escepticisme que qualsevol altre partit nou.
Però la gent de més edat no es pren el nom de manera seriosa. Bé, és cert, en alguns casos, la gent que no forma part de la cultura de la xarxa (internet) no entén el nom. Però si el partit tingués un altre nom, aquesta gent no dedicaria més de 30 segons a llegir el programa abans de desestimar-lo igualment. La gent que no té contacte amb la xarxa no hi està d’acord. És molt millor tenir una marca forta davant dels nostres partidaris.

A més, aquesta és ben bé una discusió hipotètica. No seríem on som com a moviment global si no haguéssim tingut aquest nom des del primer dia, i no som prou forts com per a canviar-nos el nom i sobreviure com a moviment cohesionat, encara que volguéssim fer-ho.

Però és que no ens volem canviar el nom, fins i tot si fos possible. Això enviaria un munt de senyals erronis als nostres seguidors més acèrrims, els faria pensar que ens hem replantejat els fonaments i hem arribat a la conclusió que copiar no és bo, després de tot. I aquest no és el missatge que volem transmetre.

Ras i curt, creiem en l’intercanvi i els drets civils. Algunes persones ens anomenen pirates per aquest fet. Bé, doncs som pirates, i n’estem orgullosos i ho diem de manera oberta.

Així que mantinguem els colors pirata ben amunt per tots els continents!

Entrades relacionades:
11/11/2010 Pirates
29/11/2010 Pirates, primera estocada
24/12/2010 Manifest per a una Xarxa Neutral
18/02/2011 NO ELS VOTIS