dijous, 31 de març de 2011

Sensibiltats culturals

Interessants reflexions del Jesús M. Landart que he vist al grup de Facebook de suport al professor Fernando Cuartero de qui ja us vaig parlar fa unes setmanes (11/11/10 Condemnat a 204€ de multa per titllar d’estafadors a uns espiritistes).

SENSIBILITATS CULTURALS

Fa un temps em vaig topar amb una ressenya d’un treball que deia exactament això:
"Una tribu que tracta d’aturar una epidèmia de febre tifoide per mitjà d’una cacera de bruixes a gran escala actua lògicament d’acord amb la creença imposada per la seva cultura, sobre que les bruixes són les responsables de la malaltia. Quan nosaltres intentem aconseguir la mateixa finalitat per mitjà de la vacuna, o bullint l’aigua per beure, també actuem lògicament basant-nos en el coneixement, producte cultural, que la malaltia és causada per certs bacteris. La majoria dels membres de la nostra societat mai ha vist un germen, però se li ha ensenyat que existeixen i sense més demostració accepten la seva existència. En efecte, els nostres propis antecessors, i no gaire llunyans, haurien trobat més lògica la cacera de bruixes que la vacunació "
Aquesta frase pertany a l’antropòleg Ralph Linton, en la seva obra "Cultura i personalitat". Diuen que no hi ha mentida pitjor que una mitja veritat, i aquest és un dels casos. El tuf relativista tan car als practicants de la idiòcia postmodernista lacaniana. Alguns semblen oblidar que existeixen, com deia Richard Dawkins, Bones i males raons per creure. Els membres de la nostra societat no han vist mai un germen, però saben perfectament que amb molt poc esforç poden veure’n un. Accepten la seva existència no per un conveni social, sinó perquè saben de l’existència d’una comunitat mèdica que treballa a nivell mundial de forma coordinada. Saben que, si tinguessin temps i oportunitat, podrien veure amb els seus propis ulls tants gèrmens com volguessin.
Dawkins descriu magistralment bé les tres males raons per creure: la tradició, l’autoritat i la revelació en una carta que dirigeix, fent gala d’un bon domini del gènere epistolar a la seva filla de deu anys, i que ha circulat àmpliament per la web.
Alguns antropòlegs semblen oblidar que tot i existir males raons per creure, també hi ha bones raons per creure: l’evidència. Semblen oblidar que a més d’un suposat valor cultural, una creença és portadora d’un valor de veritat o de mentida objectiu i contrastable.
A un membre d’una tribu li pot semblar evident que la febre tifoide la produeixen les bruixes, però això és una molt mala evidència, perquè es basarà en la tradició, en l’autoritat del xaman o en la revelació feta pel déu de torn ( per boca del xaman, evidentment). L’evidència a la qual apel•lem es basa en proves, resultats i repeticions. No necessito ni tan sols veure amb els meus propis ulls al germen per saber que existeix, i que produeix la malaltia: altres ho fan per mi, i les seves afirmacions són constantment posades en dubte per la comunitat científica. Jo tampoc he vist mai un protó, ni un dinosaure, ni una molècula d'ADN. Però crec en ells, mentre no crec en els poders paranormals, ni en l’existència del “chupacabras” o del monstre del llac Ness.
Una creença imposada per una cultura és creure que a una nena cal extirpar el clítoris quan compleix certa edat, o que els homosexuals han de practicar l’abstinència, o que les dones han d’estar supeditades als homes, o que han d’arribar verges al matrimoni i la prova d’aquesta virginitat ha de ser exposada en públic en forma de taca de sang, i aquestes creences mostren el dolent de les tradicions, el que ha de ser extirpat com un càncer, sense cap mirament. Centenars, milers d’anys de creença continuada no aporten gens ni mica de veritat a una aberració. Però, senyor Linton, que jo cregui que les malalties són produïdes per gèrmens no s’assembla en res a tot l'anterior, només en una ment malalta pot tenir algun semblant.
En tot això hi ha un assumpte de gran importància: ens importuna que els indígenes "es culturitzin" absorbint els nostres coneixements. Això és una fal•làcia: el que és terrible és que accedeixin al pitjor, al més podrit de la nostra civilització de cop i volta i sense cap defensa, però això no és accedir al coneixement. En el fons moltes vegades no volem que els pobles en vies de desenvolupament accedeixin al coneixement. Aparentem voler respectar les cultures originals dels indígenes, quan en realitat estem reivindicant el nostre suposat dret a observar el zoo humà en la seva prístina i virginal condició. No ens adonem que prístina i virginal condició és sinònim de 40 anys o menys de vida mitjana, i unes condicions de merda, estrès inclòs.
Fa uns anys, un conegut meu va estar convivint uns mesos amb els yanomami, i en tornar ens va ensenyar una sèrie de diapositives sobre la gesta. Comentava les excel•lències de la vida salvatge a la selva, i contraposava la vida que, suposadament, havia observat amb la que portaven altres yanomami més "aculturats". Particularment li ofenia la imatge d’un nen d’aquesta ètnia bevent una cocacola mentre exhibia encantat unes “playeras” i un polo europeu. A més, el nen mostrava també una bonica cicatriu d’una vacuna, però això no semblava tenir importància. El que li molestava al meu amic era que el nen estigués bevent una cocacola. No estàvem parlant de les malalties que l’home blanc transmet als indígenes, ni dels abusos comesos pels “garimpeiros”, ni dels estralls que l’alcohol i les drogues dels blancs poden ocasionar als indígenes: estàvem parlant de protegir-los dels productes , de la cultura i del coneixement modern per preservar la seva peculiar forma de ser.
Tu el que ets és un egoista - pensava jo- Estàs reivindicant el TEU DRET a saber que hi ha alguna cosa que en la teva imaginació et sembla un paradís, i aquest nen t’importa una merda. I si no, tampoc li donis al teu fill una cocacola, ni ho portis al cinema, ni li compris una bici, ni el vesteixis com a ell li agrada: la saviesa ancestral del nostre poble basc indica que hauries donar-li llet de la vaca del “caserío” del costat, i vi negre a partir de certa edat, per divertir-se ja té els esports populars d’arrossegament de pedra i pilota basca, i amb una camisa blanca, pantalons de ratlles va que xuta. I això sí, quan creixi una mica, txapela.
Alguns pensem que l’accés al coneixement és patrimoni de la humanitat, i d’obligat gaudi. I si per això han de caure uns quants centenars de tradicions, ja que pitjor per les tradicions. Prefereixo un nen yanomami vacunat, amb una cocacola, una Nintendo a les mans i calçant unes “playeras” que un pujat a un arbre amb una esperança de vida de 35 anys.

Sento ser un insensible cultural.

2 comentaris:

  1. Felicitats !! Extraordinaria entrada per a la reflexió.
    Tenim dret a intervenir amb la "nostra" cultura sobre una altra i eventualment imposar-la ?
    És la història de la humanitat.
    Els pobles són pobles en tant que sobreviuen amb una cultura i tradició. De tant en tant,
    les guerres i altres processos no tant traumàtics, fan que els intercanvis culturals
    produeixin noves situacions.
    Renegarem de la influència dels romans a mitja europa?
    Ens sembla bé que Bush Jr. intentés imposar la democràcia a Iraq fa uns pocs anys?
    Hem d'intervenir als països nord-africans en nom de salvar vides civils?
    I després què?
    Els xinesos viuen en un país suposadament comunista, però la globalització sembla que
    els farà més capitalistes que els americans.
    Al final queden les tendències. Ningú anirà al nadiu de la tribu a dir-li: "mira pots
    eliminar la febre tifoide matant bruixes o amb una pastilla. Però la pastilla es fruit
    d'una evolució científica d'unes persones que s'han dedicat a estudiar el tema amb un
    mètode científic, etc..". Encara que intentessim aquest esforç, seria entès?
    Certament, tenim un sistema "científic" de funcionar en la nostra societat. La pregunta és
    que fem quan ens diuen que hem de posar una vacuna per evitar una malaltia al nostre fill
    de 3 anys. Podem escollir posar-la o no, però, quanta gent investiga aquell fet per prendre
    una decisió? Quanta gent s'ha posat la vacuna de la Grip A?
    Al final és una qüestio de creure en els "poders establerts" i en això, tradició i cultura, tenen més pes que qualsevol altre cosa. O és fàcil tenir criteri propi i actuar en conseqüència?
    L'accés al coneixement voluntari no hauria de tenir límits.
    Jo també sóc un insensible cultural !!

    ResponElimina
  2. “Els pobles són pobles en tant que sobreviuen amb una cultura i tradició”

    No hi estic d’acord, no és la cultura el que defineix un poble sinó justament al revés. És per això que si neguem els nous coneixements que anem adquirint per culpa d’una “cultura” es estanquem com a poble.
    La cultura ha d’evolucionar a mesura que ho fem les persones i els nostres coneixements de la realitat que ens envolta. Així ha estat sempre (amb l’excepció de l’Edat Mitjana) per més que sempre hi hagi hagut gent (normalment privilegiats per la situació del moment o aquells que per desconeixement tenen por d’avançar) que ho hagi volgut impedir.

    “Ningú anirà al nadiu de la tribu a dir-li: "mira pots eliminar la febre tifoide matant bruixes o amb una pastilla. Però la pastilla es fruit d’una evolució científica d’unes persones que s’han dedicat a estudiar el tema amb un mètode científic, etc..". Encara que intentéssim aquest esforç, seria entès?”

    Sovint la gent es tonta (entenent a gent com a una massa de persones més o menys uniforme), o com a mínim actua com a tal. En situacions desesperades també els individus podem actuar de manera poc intel·ligent. Però en general tots tenim un cervell prou capacitat per analitzar el fets si se’ns dóna la oportunitat. Crec que aquest és el motiu per el qual la gent que ha tingut l’oportunitat d’estudiar està cada cop més allunyada de les religions i altres supersticions heretades dels que ens han precedit, però queda molt camí per recorre.

    “Al final és una qüestió de creure en els "poders establerts" i en això, tradició i cultura, tenen més pes que qualsevol altre cosa. O és fàcil tenir criteri propi i actuar en conseqüència?”

    Malauradament sempre és més fàcil deixar-se portar, però la gran diferencia que aporta la ciència és que ara no tenim per què creure en els poders establerts, ara no tenim per que creure en res, per que ara podem saber. No ho sabem tot, i és possible que no ho sapiguem mai, però cada vegada podem saber més (tant individualment com com a espècie), i és aquest coneixement el que ha de marcar les nostres accions i fer-nos evolucionar, a nosaltres i a la nostra cultura.

    ResponElimina